A tu t'agrada el Nadal?

Quan arriben aquestes dates sol haver-hi disputes entra gent que diu que no li agrada el Nadal i gent que sí:

- No t’agrada el Nadal? Com és això?
- Perquè tot és una estratègia perquè consumim més.
- Sí, però tens vacances, temps per estar amb la família, amb una mica de sort, paga doble...
- Sí, però la paga doble se’n va en tots els regals de reis, del tió... en el fons és com si no en tingués.
- I la família?
- La família? Les famílies es barallen i es critiquen. Hi ha problemes constantment. I el dia de Nadal no és diferent. Tothom somriu i es fa regals, però si el regal de la cunyada és més car que el regal de la sogra hi haurà males cares. I si el regal de la germana és més bonic que el de la nòvia, ell dormirà al sofà.
- I què me’n diu dels llums que hi al carrer? Fan que tot sigui més bonic... és romàntic.
- Fan que tot sigui més bonic perquè tinguis més ganes de passejar pel costat dels aparadors! És que a més a més, què té el desembre i el gener que necessitis que et comprin més coses que la resta d’èpoques de l’any?
A mi aquest any m’han dit que fes una llista de tot el que volia. I mira, sincerament, no vull res. No em fa falta res! Quan em fa falta una cosa me la compro. I si no tinc diners, estalvio. A més a més, per Nadal tot és més car! Si és que semblem xais!
- En fi, és igual. A mi m’agrada el Nadal. Sóc feliç amb la meva família, encara que a vegades ens barallem. Em ve de gust veure les cares de la gent quan els hi regalo alguna cosa, encara que no els faci molta falta. M’agrada caminar pels carrers entre llumetes de colors i música. I m’agrada que un Pare Noel em pari pel carrer per donar-me un caramel.
- El Pare Noel? Vols dir, el reflex malaltís d’una imatge malauradament massa comuna al país del menjar escombraries? Que jo sàpiga el Nadal era la celebració del naixement de Jesús! El Pare Noel és el culpable de tot. És el més gran consumista. És un foraster que es posa per damunt de coses que ja teníem i se les menja com si es tractés d’una
Big Mac!
Si vols ser feliç amb la família, intenta ser-ho cada dia. No ho aconseguiràs per molts regals que compris.
Hi ha molta gent que menja arròs cada dia l’última setmana de cada mes. I quan arriba Nadal han de gastar-s’ho tot en regals? Convideu la gent a qui estimeu a fer un berenar, feu-los un power point amb fotos i comentaris personalitzats, feu servir l’excusa que és Nadal per abraçar-los ben fort i recordar-los que sou al seu costat. Però no els compreu.

Bon Nadal

Moviment

Hi ha una lletra d'un tema que he descobert fa poc. M'ha semblat molt curiós que l'hagi descobert ara, perquè el tema que tracta m'interessa molt últimament; m'ho plantejo més sovint des de fa relativament pocs mesos.

Traduit i manipulat, seria una cosa així:

"Quan estic massa cega per veure les coses clares, necessito
mantenir les distancies. La vida es mou al meu voltant, però només aconseguiré desplaçar-me si jo també em moc.
Tot canvia encara que no faci res però, d'aquesta manera, em deixo emportar per la vida sense participar-hi.
Només les accions impliquen desplaçament. Si no actuo perquè tinc por, hauré près la decisió equivocada.
El desplaçament és l'acció per davant de la por.
Amagar els sentiments i no reconèixer el dolor em fa ser encara més dèbil. Admetre el dolor significa desplaçament.
Morir és la fi.
Viure és desplaçament.
Quan arribi el moment contaré 1, 2, 3, 4...

...desplaçament."

Desplazamiento, Asstrio.

Vida o mort

Barcelona és una ciutat molt maca.
Te n'adones de seguida quan decideixes seguir estudiant i fer un màster. Encara que sigui a Bellaterra, val més viure a Barcelona, perquè hi ha de tot i és més fàcil.

Saps que Barcelona és maca perquè et passes setmanes i setmanes rondant pels seus carrers buscant un pis de lloguer on poder caure morta, si no és que ja t'has mort de l'ensurt en veure el preu.

I al final aconsegueixes trobar un llit on caure morta còmodament i, alhora, greus problemes per sobrebviure l'última setmana del mes. O sigui que decideixes buscar una feina per poder viure més bé. Amb aquella fe, comences a repartir currículums per tota la ciutat i, amb una mica de sort, a fer entrevistes dia sí, dia també. Des de Pl. Frances Macià fins a Pl. Catalunya, des del Clot fins a Sants, tot el dia (una altra vegada, com quan buscaves el pis) cames amunt, peus avall i als metros.

Si aconsegueixes passar la fase odissea de trobar-ho tot a la primera, arribaràs a una sala on t'explicaran, durant una hora, com n'és de moderna i pionera l'empresa on se suposa que estàs sol·licitant la plaça. Després et demanaran que et descriguis a trets generals i que enumeris tres virtuts i tres defectes que posseeixis.

Si estàs de sort, no et demanaran que convencis a l'entrevistador/a perquè t'agafi a tu i no a algú altre, o quan creus que has de cobrar. Però en el fons és molt divertit, sobretot quan et fan decidir si salvaires abans a un drogaticte de 25 anys o a un sacerdot de 75, en cas que hi hagués un bombardeig a la ciutat.

I quan ja hagin passat dues hores, et diran que la jornada laboral que havies demanat segons la teva disponibilitat ja està coberta. O sigui que acabaràs tornant a casa tal com n'has sortit. Amb els mateixos problemes per sobreviure els finals de mes, però amb un esgotament físic i mental que abans no tenies. Cauràs morta al llit, i ja haurà passat un dia més. Malgrat tot, resulta que et sents més viva del que t'havies sentit mai.

Tot plegat, un cercle viciós que no sembla veure la llum i que, de moment, no té un final.

Tot i així, continues creient que Barcelona és una ciutat molt maca i que segur que, tard o d'hora, acabaràs trobant aquell poder que té. Que arribarà el moment que no hauràs de pensar en sobreviure, ni en caure morta d'esgotament, sinó en viure.

Sense pensar

Les vacances d'estiu estan molt bé, però ja n'hi ha prou.
La ment humana està feta per pensar i quan no hi ha res productiu en què pensar, es pensa per pensar.
Val més no tenir-ne de temps de pensar!
Pensar no serveix per res.
Pensar ens fa perdre el temps.
Cada cop que pensem, deixem de fer alguna cosa que podríem haver fet amb el temps que hem estat pensant com fer-la.
I moltes vegades no acabem fent res del que havíem pensat. Les coses no surten tal com havíem pensat que sortirien.
Perquè pensar emboira els pensaments.
Si no penséssim tant, tindríem més temps i més oportunitats de cometre errors i de pensar en com no tornar a cometre els mateixos.

Només podem parar de pensar pensant.
Intento llegir un llibre i m'adono que porto 10 minuts llegint la mateixa frase; encara no sé què diu.
Perquè estava pensant.
Fins que m'adormo i em desperto el dia següent encara pensant en el mateix. També hi he pensat entre somnis.
Pensar fa nosa.
Pensar es pot convertir en la pitjor presó del món.
Com es pot parar de pensar?

Escriguem

Les noves tecnologies s'estan arrelant incontrolablement al meu dia a dia, i més ara que estic de vacances i mancances.

És per això que he creat aquest bloc; per satisfer unes necessitats que imperen sobre mi inevitablement. Entre moltes altres, escriure. Des que les lletres es van convertir en una obligació per aconseguir l'estatus de llicenciada, havia oblidat el plaer d'escriure per esciure. Escirure quan vulgui, com vulgui i el que més em vingui de gust. Un pensament absurd, la lletra d'una canço, una frase cèlebre o una conversa qualsevol...

Benvinguts i benvingudes