Mira'm!
No em mires.
Et miro.
Mira'm!
No et miro...
...però et noto.
Ho notes.
Em mires.
Te'n vas.
Mira'm!
No em mires.
Et miro.
No et miro...
...però et veig.
Ho veus.
Em mires.
Et miro.
I em toques.
Et toco,
em mires,
et miro...
...i te'n vas.
dimarts, 2 de desembre del 2008
diumenge, 26 d’octubre del 2008
Torna.
On ets? Què fas?
Vull que tornis.
Vine aquí un altre cop. Torna.
Necessito veure't. Vine i digue'm què sents; què penses.
Jo t'escolto. No me'n canso.
Coneixem-nos de veritat,
Ja n'hi ha prou d'enganyar-me; jo vull que vinguis i ja està.
Veure't. Recordar-te. Saber com eres. Tornar a pensar amb tu.
Sentir el que sentia.
No puc més. Ho he intentat i no puc.
Sempre torno a tu.
Sempre hi ets; i no puc fer-hi res.
Torna a entrar dins el meu cap cada dia.
Fes-me patir cada dia; però torna.
M'he oblidat del que eres. M'he oblidat de qui eres.
M'he oblidat de la cara que feies.
Però és igual. Tu torna.
Torna torna torna.
No sé qui ets.
No sé com ets.
No sé a qui estimes.
Però m'és igual.
Tu torna.
No sé qui sóc.
No sé com sóc.
No sé a qui estimo.
No em vull resistir més.
Vine.
Ensenya'm ho,
Qui ets?
Digue'm-ho!
On ets? Què fas?
Vull que tornis.
Vine aquí un altre cop. Torna.
Necessito veure't. Vine i digue'm què sents; què penses.
Jo t'escolto. No me'n canso.
Coneixem-nos de veritat,
Ja n'hi ha prou d'enganyar-me; jo vull que vinguis i ja està.
Veure't. Recordar-te. Saber com eres. Tornar a pensar amb tu.
Sentir el que sentia.
No puc més. Ho he intentat i no puc.
Sempre torno a tu.
Sempre hi ets; i no puc fer-hi res.
Torna a entrar dins el meu cap cada dia.
Fes-me patir cada dia; però torna.
M'he oblidat del que eres. M'he oblidat de qui eres.
M'he oblidat de la cara que feies.
Però és igual. Tu torna.
Torna torna torna.
No sé qui ets.
No sé com ets.
No sé a qui estimes.
Però m'és igual.
Tu torna.
No sé qui sóc.
No sé com sóc.
No sé a qui estimo.
No em vull resistir més.
Vine.
Ensenya'm ho,
Qui ets?
Digue'm-ho!
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Il·lusions
Tinc una il·lusió.
Per fi.
Tinc una il·lusió.
Que trista que n'arriba de ser la vida si no es tenen il·lusions.
Com n'arriba de ser d'avorrit un dia sense sentir aquesta punta de nervis que et comença a l'estómac i s'escampa per tot el cos.
És un dels millors motors.
Una font d'energia natural.
Però, com totes les energies, s'esgota.
S'apaga l'espurna.
I es fa fosc.
Per fi.
Tinc una il·lusió.
Que trista que n'arriba de ser la vida si no es tenen il·lusions.
Com n'arriba de ser d'avorrit un dia sense sentir aquesta punta de nervis que et comença a l'estómac i s'escampa per tot el cos.
És un dels millors motors.
Una font d'energia natural.
Però, com totes les energies, s'esgota.
S'apaga l'espurna.
I es fa fosc.
dimarts, 5 d’agost del 2008
Instint animal
Un animal persegueix la seva presa quan veu que fuig.
I nosaltres també.
Un animal fuig quan veu que el persegueixen.
Nosaltres també.
A un animal no li importa si la resta d'animals pateixen les conseqüències dels seus actes.
I a nosaltres tampoc.
Deixem de ser humans quan ens interessa.
I nosaltres també.
Un animal fuig quan veu que el persegueixen.
Nosaltres també.
A un animal no li importa si la resta d'animals pateixen les conseqüències dels seus actes.
I a nosaltres tampoc.
Deixem de ser humans quan ens interessa.
dijous, 19 de juny del 2008
M'han robat el formatge!
*Canvi: cercle viciós, peix que es mossega la cua.
Quan apareix un canvi tenim la sensació d'estar desorientats.
Ens perdem entre els sentiments de nostàlgia, por, il·lusió i coratge.
Ens costa adaptar-nos a la nova situació i, a vegades, fins i tot ens negaríem a acceptar-la.
Però, a poc a poc, i sense gairebé ser-ne conscients, acabem experimentant un sentiment molt semblant a la soledat, però que en realitat és un ritme de vida, el qual alhora es converteix en una rutina, a vegades poc desitjada i a vegades preuada.
Però la qüestió és que la majoria de vegades és només una rutina acostumada.
No ens sembla gens malament, ni tampoc ens provoca cap tipus de malestar. És una força d'inèrcia que fa que ens desplacem i de la qual podem escollir el ritme: podem córrer, podem caminar, o podem anar amb ascensor. Però la força d'inèrcia té sempre una durada determinada. I d'això poques vegades en som conscients. Tot i que, encara que ho fóssim, potser tampoc estaria a les nostres mans agafar més embranzida.
I llavors és quan tornem a experimentar la sensació del principi; però amb un petit canvi de papers: el mateix canvi que no acceptàvem ha acabat sent el propulsor de tots aquells sentiments desorientants. El nus al coll. L'ai al cor.
No sé fins a quin punt això té a veure amb el tòpic que sempre volem el que no tenim, o el que diu que ens adonem del que teníem quan ja ho hem perdut, o que sóm sedentaris de mena, o potser només és mandra...
Quan apareix un canvi tenim la sensació d'estar desorientats.
Ens perdem entre els sentiments de nostàlgia, por, il·lusió i coratge.
Ens costa adaptar-nos a la nova situació i, a vegades, fins i tot ens negaríem a acceptar-la.
Però, a poc a poc, i sense gairebé ser-ne conscients, acabem experimentant un sentiment molt semblant a la soledat, però que en realitat és un ritme de vida, el qual alhora es converteix en una rutina, a vegades poc desitjada i a vegades preuada.
Però la qüestió és que la majoria de vegades és només una rutina acostumada.
No ens sembla gens malament, ni tampoc ens provoca cap tipus de malestar. És una força d'inèrcia que fa que ens desplacem i de la qual podem escollir el ritme: podem córrer, podem caminar, o podem anar amb ascensor. Però la força d'inèrcia té sempre una durada determinada. I d'això poques vegades en som conscients. Tot i que, encara que ho fóssim, potser tampoc estaria a les nostres mans agafar més embranzida.
I llavors és quan tornem a experimentar la sensació del principi; però amb un petit canvi de papers: el mateix canvi que no acceptàvem ha acabat sent el propulsor de tots aquells sentiments desorientants. El nus al coll. L'ai al cor.
No sé fins a quin punt això té a veure amb el tòpic que sempre volem el que no tenim, o el que diu que ens adonem del que teníem quan ja ho hem perdut, o que sóm sedentaris de mena, o potser només és mandra...
dimarts, 13 de maig del 2008
And on, and on, and on...
Maybe because lights are faint
You seem more than real
Or maybe because I see too clearly
That you are unreal
Out of me, out of reach
But running through my veins
Magic obsession
That keeps me alive
Through the darkest shadows
Of world worst side
You seem more than real
Or maybe because I see too clearly
That you are unreal
Out of me, out of reach
But running through my veins
Magic obsession
That keeps me alive
Through the darkest shadows
Of world worst side
dimarts, 22 d’abril del 2008
Quin merdo!
Me asomé a la balcona
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro,
me froté los monos
y me puse la abriga.
Y pensé: qué ideo,
qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé:
qué oscuro es el nocho
y qué solo mi almo,
perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro de vivir.
Y estuvo a punto de tirarme a la vacía...
Qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé,
si las sueñas o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos,
y que todo es un farso,
y que el vido es el muerto,
un tragedio.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
qué mierdo.
Poemo, Lizano.
dijous, 17 d’abril del 2008
Tu ets la meva
Tothom té una obsessió.
Consumeix els pensaments;
consumeix el temps.
Alcen ben enlaire tan preuada posessió,
que dóna sentit a les seves vides.
Tu ets la meva.
Són tresors que poden hipnotitzar l'ànima.
Sempre hi ha una addicció
que no pot ésser controlada.
Consumeix els pensaments;
consumeix el temps.
Alcen ben enlaire tan preuada posessió,
que dóna sentit a les seves vides.
Tu ets la meva.
Són tresors que poden hipnotitzar l'ànima.
Sempre hi ha una addicció
que no pot ésser controlada.
Traducció
You Are Mine, Mute Math
You Are Mine, Mute Math
diumenge, 24 de febrer del 2008
On and on...
Your movement makes me confuse
It exploits my senses
I wonder what you're thinking of
I love when you let yourself go
You close your eyes
Immersed in the music
I come up with you
and the crowd disapear around us
I see what you feel
And I feel it with you
We are alone
United by your rythm
Such an inspiration
And I want more
Look at me, I'm here
Wishing to share it with you
Don't say a word and let me go
I know you don't want me to stop
Let's talk 'bout everything and anything
Smile at me once again
Show me your ways
to make me feel so
How should I understand
The way you stood by me,
Cause you were here,
And you back out
I'll have to remember it
With shame and disappointment
Knowing you followed me
You didn't let it be
Everyone in his own way now
And you don't even know
That mine's empty
But the efford was mine...
Your movement makes me confuse
It exploits my senses...
It exploits my senses
I wonder what you're thinking of
I love when you let yourself go
You close your eyes
Immersed in the music
I come up with you
and the crowd disapear around us
I see what you feel
And I feel it with you
We are alone
United by your rythm
Such an inspiration
And I want more
Look at me, I'm here
Wishing to share it with you
Don't say a word and let me go
I know you don't want me to stop
Let's talk 'bout everything and anything
Smile at me once again
Show me your ways
to make me feel so
How should I understand
The way you stood by me,
Cause you were here,
And you back out
I'll have to remember it
With shame and disappointment
Knowing you followed me
You didn't let it be
Everyone in his own way now
And you don't even know
That mine's empty
But the efford was mine...
Your movement makes me confuse
It exploits my senses...
diumenge, 6 de gener del 2008
No way out
Quantes vegades ha de passar per una mateixa situació una persona per aprendre'n? Per tal de no repetir els mateixos errors que la provoquen?
Doncs no ho se. Quatre, cinc, potser deu, o dotze... la qüestió és que amb un cop o dos no n'hi ha prou. A vegades somiariem tenir algú que ens hipnotitzés i trobés la clau dels nostres problemes. O conèixer un gran savi que, amb una sola mirada, descobrís com som per dins i ens ho expliqués.
En comptes d'això, caminem a cegues en una habitació d'un metre quadrat que només té una petita finestra per on sortir, però no la trobem. I anem xocant contra les parets una vegada i una altra, ens fem mal a tot el cos i se'ns acaba l'aire. I el pitjor de tot: a través de la finestra, se senten les veus de la gent que ha aconseguit sortir. Gent que no coneixem de res però que sembla feliç, que porten una vida molt diferent a la que estem acostumats, i ens fan enveja per haver aconseguit el que nosaltres més desitjaríem. Com es deuen sentir? Ens atormenta pensar, una vegada i una altra, per què ells han aconseguit sortir i nosaltres no. Com ho han fet? Què fem malament? És com si no els hagués costat res i en canvi nosaltres estem aquí patint, preguntant-nos totes aquestes coses, sentint la frustració. Per què ells han sabut trobar el camí correcte per obrir la finestra? És la sort? Difícilment.
Segurament la resposta està davant dels nostres nassos, però aquí continua sent fosc i no la podem veure. Potser d'aquí a un temps podrem.
Doncs no ho se. Quatre, cinc, potser deu, o dotze... la qüestió és que amb un cop o dos no n'hi ha prou. A vegades somiariem tenir algú que ens hipnotitzés i trobés la clau dels nostres problemes. O conèixer un gran savi que, amb una sola mirada, descobrís com som per dins i ens ho expliqués.
En comptes d'això, caminem a cegues en una habitació d'un metre quadrat que només té una petita finestra per on sortir, però no la trobem. I anem xocant contra les parets una vegada i una altra, ens fem mal a tot el cos i se'ns acaba l'aire. I el pitjor de tot: a través de la finestra, se senten les veus de la gent que ha aconseguit sortir. Gent que no coneixem de res però que sembla feliç, que porten una vida molt diferent a la que estem acostumats, i ens fan enveja per haver aconseguit el que nosaltres més desitjaríem. Com es deuen sentir? Ens atormenta pensar, una vegada i una altra, per què ells han aconseguit sortir i nosaltres no. Com ho han fet? Què fem malament? És com si no els hagués costat res i en canvi nosaltres estem aquí patint, preguntant-nos totes aquestes coses, sentint la frustració. Per què ells han sabut trobar el camí correcte per obrir la finestra? És la sort? Difícilment.
Segurament la resposta està davant dels nostres nassos, però aquí continua sent fosc i no la podem veure. Potser d'aquí a un temps podrem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)