No way out

Quantes vegades ha de passar per una mateixa situació una persona per aprendre'n? Per tal de no repetir els mateixos errors que la provoquen?

Doncs no ho se. Quatre, cinc, potser deu, o dotze... la qüestió és que amb un cop o dos no n'hi ha prou. A vegades somiariem tenir algú que ens hipnotitzés i trobés la clau dels nostres problemes. O conèixer un gran savi que, amb una sola mirada, descobrís com som per dins i ens ho expliqués.

En comptes d'això, caminem a cegues en una habitació d'un metre quadrat que només té una petita finestra per on sortir, però no la trobem. I anem xocant contra les parets una vegada i una altra, ens fem mal a tot el cos i se'ns acaba l'aire. I el pitjor de tot: a través de la finestra, se senten les veus de la gent que ha aconseguit sortir. Gent que no coneixem de res però que sembla feliç, que porten una vida molt diferent a la que estem acostumats, i ens fan enveja per haver aconseguit el que nosaltres més desitjaríem. Com es deuen sentir? Ens atormenta pensar, una vegada i una altra, per què ells han aconseguit sortir i nosaltres no. Com ho han fet? Què fem malament? És com si no els hagués costat res i en canvi nosaltres estem aquí patint, preguntant-nos totes aquestes coses, sentint la frustració. Per què ells han sabut trobar el camí correcte per obrir la finestra? És la sort? Difícilment.

Segurament la resposta està davant dels nostres nassos, però aquí continua sent fosc i no la podem veure. Potser d'aquí a un temps podrem.