M'han robat el formatge!

*Canvi: cercle viciós, peix que es mossega la cua.

Quan apareix un canvi tenim la sensació d'estar desorientats.
Ens perdem entre els sentiments de nostàlgia, por, il·lusió i coratge.
Ens costa adaptar-nos a la nova situació i, a vegades, fins i tot ens negaríem a acceptar-la.
Però, a poc a poc, i sense gairebé ser-ne conscients, acabem experimentant un sentiment molt semblant a la soledat, però que en realitat és un ritme de vida, el qual alhora es converteix en una rutina, a vegades poc desitjada i a vegades preuada.

Però la qüestió és que la majoria de vegades és només una rutina acostumada.
No ens sembla gens malament, ni tampoc ens provoca cap tipus de malestar. És una força d'inèrcia que fa que ens desplacem i de la qual podem escollir el ritme: podem córrer, podem caminar, o podem anar amb ascensor. Però la força d'inèrcia té sempre una durada determinada. I d'això poques vegades en som conscients. Tot i que, encara que ho fóssim, potser tampoc estaria a les nostres mans agafar més embranzida.

I llavors és quan tornem a experimentar la sensació del principi; però amb un petit canvi de papers: el mateix canvi que no acceptàvem ha acabat sent el propulsor de tots aquells sentiments desorientants. El nus al coll. L'ai al cor.

No sé fins a quin punt això té a veure amb el tòpic que sempre volem el que no tenim, o el que diu que ens adonem del que teníem quan ja ho hem perdut, o que sóm sedentaris de mena, o potser només és mandra...