Tinc una il·lusió.
Per fi.
Tinc una il·lusió.
Que trista que n'arriba de ser la vida si no es tenen il·lusions.
Com n'arriba de ser d'avorrit un dia sense sentir aquesta punta de nervis que et comença a l'estómac i s'escampa per tot el cos.
És un dels millors motors.
Una font d'energia natural.
Però, com totes les energies, s'esgota.
S'apaga l'espurna.
I es fa fosc.
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada