Les muntanyes russes

Ja fa molts anys que vaig pujar a una muntanya russa.
De fet, fa exactament 26 anys i 11 mesos.
A vegades sembla que no m'han lligat prou bé i que sortiré disparada a la propera volta de campana. Però a vegades sóc a dalt de tot sabent que en qualsevol moment sentiré el cor i l'estómac com s'enfilen de sobte d'emoció.
I passa. És una sensació espectacular. És vida. És la comunió entre cos i ànima en una explosió d'emocions.
I quan més dura la baixada, més profund és. I com més profund és, més curt se t'haurà fet quan ja siguis a baix.
I la por no ha desaparegut del tot, sinó que és un component de la fórmula química detonant.
Tampoc crec que es pogués viure eternament a aquests extrems; ja està bé reduir i tirar de cara amunt.
Però és la droga del món que crea més dependència.

Cuc

Rastrera, rastrera, rastrera!
Arrossega't com un animal, i te n'adonaras.
Sempre amb el dubte de si és o no és,
sempre amb el dubte de si has fet suficient,
sempre amb el dubte de si val la pena o no...

Avui he tocat fons, i potser ho sap. Però potser no se n'ha ni adonat...
Avui he tocat fons, i ho fet per arreglar les coses. Però encara he anat més avall...
Avui he tocat fons, però continuo estant igual.

He près una decisió, m'he fet forta, o molt dèbil, però ho he fet.
I el resultat és nul...
Déu, treu-me d'aquí

Què és el que falta aprendre?

Nous horitzons basats en escensaris coneguts.
Vistes que es repeteixen,
ferides que no sanen.

I errors que es tornen a cometre,
fins i tot abans que es puguin considerar com a tal.

Tu aprens, ell aprèn.
Jo aprenc?
A vegades sí, a vegades no.

Diuen que la felicitat és el camí a ella mateixa.
I com qualsevol camí, quan fa pujada es fa dur.
Quan arribo al cim és quan escric.

Quan vingui la baixada tot serà més fàcil.
S'escamparà la boira i respirarem amb naturalitat.
Però cal aprendre a fer les pujades.
Cal aprendre a caminar amb el cor accelerat.
A fer un esforç més per superar els nostres propis límits.

Però la teoria per si sola no va enlloc...

Nous horitzons

Quan ja ho veies tot clar, en positiu o negatiu,
va i se t'obre una porta.
Porti on poti, és una fusta nova, amb una clau desconeguda.
Diferent de sempre. Feta de fusta, però en novetat.

Les novestats van cares; això segur.
A vegades val la pena pagar el preu. Però mai ho saps fins que la tens a casa.
Potser s'esquerda, potser es pela, potser dura tota la vida intacta...

Tota porta desconeguda obra a un món desconegut; el peatge val la pena només per descobrir terres noves. Encara que al final hi hagi precipicis.

Jo tinc fam per descobrir nous mons, per canviar d'escenari. Trobar-me en una atmosfera desconeguda on m'hi senti com a casa. On no hagi de calcular les hores; on el temps formi part de l'espai.

On la comoditat s'hagi creat amb mi i gràcies a tu. On tu m'ensenyis que sempre hi ha alguna cosa després del final que m'havia imaginat. On jo formi part d'un tot i on tot formi part de mi i de tu. On jo sigui una altra persona i tu siguis jo.

Rewind > Fast Forward

Acostant-s'hi per totes bandes.
Per les bones, per les males.
Manipula i estima,
viu i va morint,
per aconseguir parar-la.

I com més ho intenta, més set agafa.
I com més aprop, més gran es fa.
I quan casi la toca,
la por al fracàs és qui el provoca.

Nervis,
por,
desconfiança,
nervis,
por,
i por...

Una por abosulta al rebuig.
Fins que aquest arriba.

Llavors és vergonya,
estupidesa,
desconfiança,
nervis,
esgarrifances al recordar-ho,
por de recordar-ho massa temps.

I amb els anys
el record continua
i les esgarrifances no paren.
Serà eterna.

La set es resigna a no tastar l'aigua.
Es calma i potser aconsegueix prémer PAUSE,
però mai és un STOP.
mai serà un STOP.

There is always one addiciton that just can not be controlled.

(Mute Math)

Si t'acostes me'n vaig, però si vinc és perquè hi ets

Recargolada frase que defineix la meva ironia.

Esperit rebel de  dependència aguda

Orgull vulnerable

Timidesa extrovertida

Serietat i maduresa intenten ficar el nen petit i les pors a l'amagatall,

però la seguretat delata l'oceà de dubtes.

Amb aquell discurs coerent i entenedor que corrobora la batalla interior.

Amb aquell civisme que reprimeix els instints.

I la bondat demostra l'amargor.

Els voltants d'un Hola

Et penso.

Entro,

et veig.

Ho veus,

i em giro.

M'acosto.

Et miro.

Somric:

-Hola

(M'he posat molt nerviosa. Havia somiat que et trobaria. Ens vam veure ahir ja eh! M'agrada veure't sovint. Estic contenta que estiguis aquí, encara que no estiguis sol. I no m'atreveixo a dir-te res... els teus ulls em perden.)

Em mires...

m'estàs mirant:

-Hola

(Ja ho veus, ens tornem a trobar. Tinc vergonya i no sé què dir-te perquè sé que tu tampoc saps què dir-me, i per això només somrius. I m'agrada somriure't perquè sé que t'agrado.)

I aparto els ulls.

Et noto tota l'estona...

Reflexions d'un optimista... amb experiència.

Preveu-ho amb temor, i succeïrà.

Busca-ho on no hi és, i apareixerà.

Pateix-ho, i se't repetirà.

Dóna-hi voltes, i hi toparàs.
Imagina't-ho, i ho veuràs.
Mal somia-hi, i ho viuràs.

Adverteix-li el perill, i ho farà.
Intenta evitar-ho, i ho provocarà.
Mostra-li el pecat, i l'anirà a buscar.

Demana-li que no t'ho faci, i t'ho exhibirà...

Com més grans, més burros

En comptes d'aprendre dels errors,
millorar en el control de les propies emocions
i madurar una mica,
sembla que els anys ens pertorben.

O potser només estem en un moment de confusió,
i les clarianes s'obriran
quan estiguem cansats de nedar
pels carrers inundats que ha deixat la tempesta.

O potser ens sembla que estem desorientats
i en el fons és només que no hi ha llum,
però que el camí és el correcte.

L'únic que sabem del cert
és que és un camí molt llarg!