Les muntanyes russes

Ja fa molts anys que vaig pujar a una muntanya russa.
De fet, fa exactament 26 anys i 11 mesos.
A vegades sembla que no m'han lligat prou bé i que sortiré disparada a la propera volta de campana. Però a vegades sóc a dalt de tot sabent que en qualsevol moment sentiré el cor i l'estómac com s'enfilen de sobte d'emoció.
I passa. És una sensació espectacular. És vida. És la comunió entre cos i ànima en una explosió d'emocions.
I quan més dura la baixada, més profund és. I com més profund és, més curt se t'haurà fet quan ja siguis a baix.
I la por no ha desaparegut del tot, sinó que és un component de la fórmula química detonant.
Tampoc crec que es pogués viure eternament a aquests extrems; ja està bé reduir i tirar de cara amunt.
Però és la droga del món que crea més dependència.